L’home que està assegut al costat del vidre fulleja nerviós el diari. No ossa aixecar el cap per fixar-se en els altres. Mira a través del gran vidre intentant guaitar què hi ha al final del carreró però els adhesius publicitaris el fan moure més del conte.

Just darrera seu, una dona ben fornida es pinta els llavis mirant-se en un petit mirall. En realitat vol veure a l’home de l’americana a quadres que té al darrera. Amb les mans temoroses i enfilant-se el pintallavis intenta fer-se el llavi superior, però acaba per relliscar-li per un costat de la boca. S’afanya a netejar-se amb el brut mantell de la taula sense reparar si algú la mira o no.

 Mentre s’eixuga, alça la vista i veu a un home gran ocupant un dels tamborets de la barra. Està d’esquena a ella també. Li deixa veure l’espatlla del jersei blau cel que porta sobre la camisa que, segons es pot veure pel seu coll, deixa esbrinar el seu color grana. El mateix color que tenen les petites taques que esquitxen i trenquen l’harmonia del blau cel llis del jersei. Un soroll sona d’entre les mans d’aquest vell home. Quelcom semblant al repicar d’una cullereta nerviosa contra la paret d’una tassa de cafè. Uns regalims pel marbre vertical de la barra y unes grans taques fosques als pantalons declaren on es troba ara el contingut de la tassa.

 El cambrer, rera el taulell, es fixa en l’home de l’americana de quadres com fulleja el diari; de tant en tant observa les cames que la faldilla, estretament ben ficada de la dona, fan sortir pel tall del costat i no treu la vista de sobre la parella que s’han quedat com estaquirots fixant-se en els envasos de refresc que tenen sobre la taula. Tal parella s’agafen de la mà ben fort. Ella amb els ulls tancats tan fort que no deixa escapar ni les llàgrimes que busquen pas a dins seu. Té el cap reposat sobre el pit del noi mentre ell s’observa al mirall rodó que té just davant. Inclina el cap per poder mirar què hi ha darrera d’ell: si l’home vell, la dona del pintallavis o l’home que mira per la finestra cap al final del carreró. Però es troba la fulminant mirada del cambrer clavant-li els ulls a través del espill. El noi tanca els ulls de cop i prem amb més força la mà de la noia espantada.

L’home que fulleja el jornal deix caure el cap sobre les mans en senyal d’abatiment i xiuxiueja una cançó d’aquelles que cantaven als nens petits quan no volien dormir.

A l’altre home acaba per tombar-li la tassa de cafè buida sobre el mostrador i el cambrer li recull oferint-li una altre vegada, però el vell acota el cap fent-li negació.

 De lluny s’escolta el plorar tímid de la noia que no obre els ulls, l’entonació que els llavis de l’home de l’americana fan de la cançó, els cops que el taló de la dona de la esvelta faldilla dona cada vegada que mou el peu, la fluixa veu del noi que intenta tranquil·litzar a la noia dels gemecs, els gots que el cambrer neteja darrera del taulell junt amb la tassa de cafè de l’home que pica sobre el marbre de la barra amb la cullereta. Tot un seguit de sons mal acompanyats que son trencats per un crit esgarrifós que llença la única persona que estava a la única taula encarada cap al mig de la cafeteria. Una dona asseguda sola, amb les mans sobre els genolls, ben vestida i amb la cara tota vermella per haver llençat aquell horrible crit. Seguit del crit ve el silenci. Tots els assistents es queden glaçats esperant que la dona torni a obrir la boca. Desprès d’uns segons s’escolta la maleïda frase.

 

- Es que ningú se n’adonat que hi ha un cadàver sobre un gran toll de sang al ben mig del passadís???   

 

Hell.